Tsertsa

Dichonéo

Contenù di site

Multimédià

Teste eun patoué

Documàn

O mot dou més : « Madaléna »

15 juillet 2016

(patoué dé Bretsón)

Tsou més l'én désidà dé dédié tsou caro ou non « Madaléna ». Cahcùn porat s'echtoné, ma i sén sur qué tsi qu'i cognichon o patoué dé cahquie quemeunna da Basa Val compréndéràn sebeut o perqué.

« Madaléna » ou, mièi, Madèlén-a (Arnad), Maddalèina (Champorcher)[1], Madelèn-a (Hône)[2] son, én effè, le manire impià pé créyé o més dé jeyet. É pa mae én Val d'Ohta : non troa dé manire dé dire sémbiabie én Provence : mes de la Madalèna (Nice) é Madalena (Alpes-Maritimes).[3]

I saén qué a féhta dé sénta Marie-Madaléna a tchèi o 22 dé jeyet. Ma comme a l'é qué tsa sénta l'a vénì parì émportanta ou pouént qu'a l'a donà o non a teut un més ? Pé rehpogne a tsa démanda, fa cogniche un tso mach a cha ichtouére, qu'a l'é pa tan simpia.

Sélón y Évanjile, Marie-Madaléna, ou Marie dé Magdala én Galilée, a yira posséda dé 7 guiabio é o Bon Guieu ou l'a sarva-la. Dé tsou momèn la, l'a chou-lo, l'at aroà é Jérusalem é l'at ichtà avó sé tanque a cha mort so a crouch.[4]

Vents a traditsión otchidentala, tutùn, comme i lo dijaon bélora, l'an nachù moué dé couénte belle un tso dé fantézì. Ou VI° siècle, l'imadja dé Marie-Madaléna l'a mehquia-se avó tsa dé Marie dé Béthanie, a séroù dé Marta é Lazare, é avó tsa dé eunna feméla qu'a l'ae moué pètchà é qu'a l'a répenti-se apré aé cognù o Bon Guieu.[5]

Marie-Madaléna dé tsou momèn, pé touit, l'at vénì a pecatrisse. Tsé lédjénde beutton a Madaléna ou mentén dé totta sorta dé aventeurre. L'aret aroà én Franse, a cha ichtouére l'aret éncrojà tsa di rèi Mérovingiens é finque, én cahquie manira, tsa dou rèi Arthus.

Ou mémo tén, o culte l'a énvionà a créche, surtoù a modé dou VIII siècle. Le premire imadje qu'i l'én da sénta, la réprézenton protcho da Sénta-Tomba dou Bon Guieu. Ou sémbia, én éffè, qué a Madaléna a séa ichtà a premira a vére a Rézurétsión. Magara l'é fran pé tsen qu'a l'a vénì eunna sénta parì émportanta, séconda macque a Madona.[6]

O culte l'at aroà vitto co so le nohtre montagne. Pénsén mae a un di premì documèn dé lettérateurra én patoué, le Légendes en prose dou XIIo siècle, qué i couénton fran dou vouéyadjo da Madaléna tanque é Marseille.[7]

Le premire guije é tchapéle dédià a Madaléna son dou XI°-XII° siécle[8] : le pi viéye, én Val d'Ohta, son tsa dé Gressan (XII° siécle) qu'a l'a dé fresque so a véa da sénta, e tsa dé Morge dé La Salle, qu'a l'é dou 1671. Y imadje, l'acohtuma, mouhtron a sénta éntó un boutìn d'ole én man é dé lon péi, soèn biont[9]. L'ibién pa, pé levré, le guije dé La Magdeleine, douque a sénta l'a donà finque o non a teutta a quemeunna.

A propó dé toponime, y é nen son moué én Val d'Ohta qu'i porton o non Madaléna. Djeuchto pé fére cahquie éjémpio, o Pon-dé-la-Madélén-a én Arnad, o Ru-di-Madélèn é Chamois, a Madeléina é Cogne, le Gourèi-Madélénè é Donnas, a Madelèin-a é Gignod é a Madelèira é La Thuile[10].

Un co, vents a traditsión alpina, o djor da Madaléna ou yira acheu un djor émportàn pé l'agriqueulteurra, un dé tsi djor qu'i marcaon o pasé dou tén é le diférénte périodde dé l'an é dou travai. [11], O 22 dé jeyet ou yira un momèn douque non poae dja fére un premì bilàn dé l'an é prévére a cantétà é a calétà di prodouì da tèra.[12] Moué dé deuttón no récordon l'émportantsa dé tsou djor : « Sénta Madaléna, a nouch a l'é piéna é o rujùn verà »[13] é « O djor da Madaléna, l'olagna a l'é piéna »[14].

Én montagna, ou djor da Madaléna non fèi co eun'atra tchoza : non péza o litsé di vatche mandà vardé, pé vére can dé fromadjo fa doné ou propriétére.[15] Vu qu'a l'é pa ni o djor a mità da sajón, ni l'an pasà 100 djor dé l'énarpa, poén pensé qué o djor l'at ichtà tserdù pé dé rajón rélidjouze, magara pé démandé protétsión a sénta..[16]

Pé levré, récordén-nò dé totte le frute, qu'i non vagnae un co én tchi nous, qu'i porton o non da Madaléna perquè i mauron fran outor dou 22 dé jeyet....[17]

Totte marque qu'i son dé témouagnadjo d'éntéré, dé dévotsión, dé queriozétà énvers Marie-Madaléna, eunna sénta ma surtoù eunna feméla echtraordinére, qu'a l'a totchà parì tan a Guija ou pouént qu'a l'a beutta-ie comme sormignón « Apotre dé y apotre ». Eunna feméla qué, éncorra ou djor dé ouèi, aprè pieu dé 2000 an, a sobra vents a nohtra queulteurra é le nohtre traditsión...

RES



[1] FAVRE, S. (1999). Le temps dans la lexicographie patoise. Bulletin du Centre d'Études Francoprovençales « R. Willien ». n° 39/99. 44-59.

[2] Cf. « Madélèn-a » én AA.VV. (2007). Dizionario del dialetto francoprovenzale di Hône. Gruppo « Amis du patois ». Aoste : Le Château Edizioni.

[3] Cf. « Magdalena » én VON WARTBURG, W. (1922 ss.). Französisches Etymologisches Wörterbuch (FEW). Bâle: Zbinden. Vol. VI/1 23b.

[4] ABALLEA, S. é MARTINIANI-REBER, M. (2013). Pierre, Madeleine, Catherine, Marguerite et Barbe. Quelques images de la ferveur médiévale dans les Alpes Occidentales et en particulier à Genève. Én BAIOCCO, S. é MORAND, M.C. (pé le souèn dé). Des saints et des hommes. L'image des saints dans les Alpes Occidentales à la fin du Moyen Age. Milano: Officina Libraria. 47-87

[5] Ibid.

[6] Ibid.

[7] TUAILLON, G. (2001). La littérature en francoprovençal avant 1700. Grenoble : ELLUG. 35-44

[8] ABALLEA, S. é MARTINIANI-REBER, M. (2013). Op. cit.

[9] Vére, pér éjémpio, co l'echqueulteurra dou XV° siècle, qu'a sé troa ou muzé da catédrala d'Ohta.

[10] Région autonome Vallée d'Aoste. Assessorat de l'éducation et de la culture - BREL. Enquête toponymique en Vallée d'Aoste.

[11] BETEMPS, A. (2008). Les saints et les jours. Bulletin du Centre d'Études Francoprovençales « R. Willien ». n° 57/08. 69-92.

[12] Ibid.

[13] BETEMPS, A. (2006). Sous l'aile protectrice des saints. Aoste : Arti grafiche E. Duc. 46

[14] CASSANO, J. (1914) La vie rustique et la philosophie dans les proverbes et les dictons valdôtains. Torino : Tipografia Silvestrelli & Cappelletto. 88.

[15] Non lo fèi, pér éjémpio, én Piémón, a quemeunna dé Balme (Barmes), é én Savouè, é Moûtiers. Vére a tsou propó CASTAGNERI, G. (2016). I vecchi codici di autoregolamentazione. Barmes News. n° 46/16 (16-22) é http://www.musee-moutiers.com/article-l-alpage-97908063.html.

[16] VAN GENNEP, A. (1949) Manuel du folklore français contemporain. Tome premier. VoI. 5. Paris : A. et J. Picard. 2534-2535.

[17] AA.VV. (2008). Variétés fruitières traditionnelles du Val d'Aoste. Région autonome Vallée d'Aoste. Assessorat de l'agriculture et des ressources naturelles. Scarmagno : Priuli & Verlucca.